De la doctrina Putin a la invasió d’Ucraïna, a càrrec d’Àngel Castiñeira

El professor Àngel Castiñeira, director de la Càtedra Lideratges i Sostenibilitat d’Esade, ens ofereix una reflexió sobre la trajectòria del president Vladimir Putin i els interessos territorials i econòmics darrere de la invasió d’Ucraïna.

Els Programes de Continuïtat desenvolupats entre Esade Alumni i Executive Education tenen el propòsit d’actualitzar la nostra visió de l’entorn i de la practica del management des d’un enfocament acadèmic. Amb aquest objectiu, s’ha iniciat un cicle de sessions que ens permetin analitzar un canvi geopolític i geoestratègic sense precedents des de la caiguda del mur de Berlín, la guerra a Ucraïna. En aquesta primera presentació, el professor Castiñeira reflexiona sobre les causes per entendre la doctrina Putin en la seva visió de conjunt.

Els inicis de la doctrina Putin

Per a Àngel Castiñeira, hem de tenir en compte que quan, el 1999, Putin és nomenat candidat a la presidència comptava amb 5 suports: la policia política, el cercle de Sant Petersburg, els oligarques, l’església ortodoxa i l’exèrcit. Els assoliments que li han permès mantenir-se al poder durant més de dues dècades inclouen el control de Txetxènia, el control dels governadors regionals i del Tribunal Constitucional, el control dels oligarques, els gasoductes, les ocupacions territorials i els acords amb la Xina. “Si hagués de triar tres verbs per explicar la seva trajectòria serien: explorar, explotar i ocupar. Una exploració d’estratègies, una explotació de recursos i una ocupació de territoris”, va comentar el professor.

Tenim exemples precedents de l’actuació del president: ocupació d’Ossètia del Sud i Abkhàzia el 2008, Crimea i el Donbass el 2014, i el seu accés a ports del Mediterrani a través de Síria el 2015.

Quant a l’exploració i explotació de recursos, Rússia pot enviar avui gas a tots els punts del món i durant tot l’any gràcies al desglaç de l’Àrtic, que permetrà travessar el territori i evitar els colls d’ampolla de Panamà, Suez i Malacca, i situar Rússia com un proveïdor d’energia a Europa i Àsia-Pacífic.

L’ampliació de l’OTAN

Una situació que deixa Rússia en un lloc idoni per recuperar pes a l’escena internacional i venjar els moviments de l’OTAN en aquests últims 30 anys. Segons la doctrina Putin, la reunificació d’Alemanya no havia de suposar una extensió de l’OTAN cap a Rússia. No obstant això, Polònia, Txèquia i Hongria es van incorporar el 1999, la qual cosa representa una greu provocació que redueix el nivell de confiança de Rússia. Però les coses no acaben aquí: ja més endavant l’Aliança Atlàntica recolza la independència de Kosovo de Sèrbia i fins i tot contempla l’adhesió de Geòrgia i Ucraïna.

El mes de desembre passat Rússia va exigir l’OTAN que retirés les promeses fetes a Ucraïna i Geòrgia que serien admeses a l’Aliança Atlàntica, ja que això significava l’avanç d’aquest bloc militar a l’est, una de les línies vermelles marcades pel president rus.

A més, Putin utilitza la declaració unilateral d’independència de Kosovo recolzada per Occident com a justificació legal per a les seves incursions militars a altres exrepúbliques soviètiques.

La seva doctrina geopolítica

Durant la campanya presidencial del 2011, Putin va insinuar la que anava a ser la seva política futura i proposava restaurar la influència perduda als antics països del bloc soviètic, establir una multipolaritat al planeta, on Rússia seria un d’aquests pols, construir una Unió Econòmica Euroasiàtica per competir amb la UE, estendre’s a l’Àrtic i aproximar-se a la Xina.

A partir de llavors, les línies vermelles marcades per l’administració de Barak Obama van ser traspassades tant a l’Iran com a Síria o Ucraïna, i va concedir la residència permanent a Edward Snowden sense que hi hagués conseqüències. L’administració Trump podria interpretar-se com una pausa en aquesta escalada de tensió entre els Estats Units i Rússia, però la realitat és que Putin va continuar durant aquests anys amb les seves polítiques antioccidentals i va intervenir a la guerra de Síria i la de Líbia i va seguir amb la venda d’armes a Àfrica. L’inici del mandat de Joe Biden, a la fi del 2021, i les seves primeres decisions en política exterior van permetre a Rússia ocupar el buit dels Estats Units a l’Afganistan.

Acords amb la Xina

Pel que fa a Ucraïna, el seu rebuig a formar part de la Unió Euroasiàtica (a la qual estan adherides Bielorússia, el Kazakhstan, Armènia i Kirguizistan) és una de les frustracions del president rus; a més, aquest país és la frontissa entre Rússia i Europa; per això un dels grans protagonistes en la crisi entre Ucraïna i Rússia és l’OTAN.

En l’esclat del conflicte, és determinant no sols el fracàs de les negociacions amb els Estats Units per frenar l’expansió de l’OTAN, sinó l’acord del 4 de febrer entre la Xina i Rússia per al desenvolupament de la Unió Econòmica Euroasiàtica, pel qual acorden intensificar la cooperació per al desenvolupament sostenible de l’Àrtic. Tots dos països s’oposen als intents de forces externes de soscavar la seguretat i l’estabilitat de les seves regions adjacents comunes i rebutgen una major ampliació de l’OTAN.

Després de l’exposició d’Àngel Castiñeira, va tenir lloc el torn de preguntes del públic, que es va mostrar interessat per les conseqüències del conflicte en l’àmbit empresarial. “El comitè de crisi empresarial ha de tenir un pla de contingència preparat segons el seu sector d’activitat i si la companyia té presència al país o no. En qualsevol cas, el preu del gas i el petroli, així com de matèries primeres com el blat, el blat de moro, la carn o els fertilitzants continuarà pujant, igual que la inflació, durant més temps del desitjat”, va afegir, encara que no creu possible la incorporació de més països al conflicte.