Aprenentatges del tsunami

September 28, 2015 9:31 am

Maria Belon

María Belón, a través d’una xerrada titulada ‘Aprenentatges del tsunami’, va voler i va aconseguir transmetre als presents una lliçó universal que ella i la seva família van aprendre vivint una tragèdia tan singular com aquell tsunami que es va cobrar més de 250.000 vides: l’esperança, el sacrifici i aprendre el que realment importa a la vida.

Marta Cercós (Lic&MBA 96), responsable del Servei de Carreres Professionals d’ESADE Alumni, va ser l’encarregada de donar la benvinguda i fer un breu balanç del curs tot destacant que ESADE «és una xarxa plena de persones optimistes que han superat situacions complexes i han aconseguit avançar» i va fer un símil amb la història de «dolor i supervivència però també d’aprenentatge i creixement» viscut per Belón.

Belón va destacar que la seva experiència, i el trasllat posterior a la pel·lícula dirigida per Juan Antonio Bayona, és una experiència comuna. «Tots som supervivents d’algun tsunami», va assegurar.

Què és això de viure

Per emmarcar com va transformar aquell tsunami les seves vides, María Belón va donar unes pinzellades de la seva infància. Prové d’una família nombrosa i austera, i va recordar com el seu pare els va ensenyar els valors de la vida a través dels contes, històries que van despertar l’ànsia de la ponent per trobar la resposta a la gran pregunta de la vida: «Què és això de viure».
Aquesta resposta li va arribar a través d’una terrible experiència, encara que ella assegura: «La vida em va regalar la increïble oportunitat de viure-ho a través del tsunami, perquè la vida és extremadament generosa i, encara que t’amaguis, et busca i et regala el que necessites aprendre, allò que et falta».
I aquest «regal» va venir en forma del seu pitjor malson: «Abans del que ens va passar a les costes de Tailàndia el meu malson recurrent per les nits després de ser mare era que una onada gegant venia i s’emportava els meus fills». Per això, ara, no dubta a explicar que «travessar els pitjors malsons ens dóna la possibilitat de saber qui som realment».
La imprevisibilitat d’aquestes experiències de la vida, d’aquests tsunamis, és una de les seves característiques, «perquè arriben quan i com els dóna la gana», va afirmar.
«I quan arriben, què sents? Molt dolor, asfíxia, descontrol, impotència, ofec, foscor. En qualsevol tsunami de la vida prens la mostra de la fortalesa que tenim, perquè sents la temptació de dir que no pots més, però la vida et contesta irònicament que sí, que pots aguantar molt més», va explicar Belón.
En aquest moment tan crític és quan el cervell es divideix en dos: el que nega que el que està passant estigui passant i el que et diu que sí, que està passant. La rapidesa i decisió d’optar per una o altra posició seran la clau per superar la situació.
Tanmateix, i per això la ponent va recordar Dante i la seva immortal obra, el «veritable dels inferns en aquestes situacions, un dels pitjors, es diu solitud». En aquesta solitud, quan després del tsunami ella es va trobar agafada a un tronc enmig de la destrucció, la vida li va respondre quin era el sentit de la vida: estimar.
«El busquem tota la vida i ha de venir un tsunami perquè t’adonis que el sentit de la vida és abraçar el que la vida mateixa et dóna».
Belón va recordar que en aquestes situacions se sol pretendre no tenir por, almenys aparentar-ho: «Però els valents són els que tenen por i segueixen endavant, perquè la por és un mirall que se’t posa al davant i si el travesses et retorna un munt de coses de tu mateix».
Tot i moure’s en un entorn difícil durant la ponència, la convidada va demostrar que no va perdre ni ha perdut el sentit de l’humor. «Cal riure’s del que t’està passant, alleugera molt la situació i t’ajuda a seguir endavant».
Una altra gran lliçó del seu tsunami i de tots els tsunamis de la vida és la solidaritat: «És una cosa que diuen totes les tradicions místiques del món i que és cert, que tots som germans; el difícil equilibri entre decidir em toca salvar-me i em toca ajudar».
I és que la història de la humanitat no només ve marcada per les tragèdies, sinó també pels moments de solidaritat: «Fer teva la causa de l’altre». Segons la ponent això fa mal, però finalment ens ensenya una cosa meravellosa: que el que fem no és el que marca la diferència sinó com ho fem. «Moltes vegades ens omplim d’excuses, la mateixa por fa respondre amb egoisme, però cal donar el que puguis, que a més és proporcional al que has rebut a la vida», va afirmar.
María Belón va explicar com els trencaclosques la van ajudar en la teràpia posterior per tornar a la seva vida, i gràcies a ells va poder entendre que «tots som en la vida com aquestes peces dels trencaclosques, iguals, insignificants però imprescindibles, amb un lloc en el món».
El final de la seva intensa i emocional intervenció es va centrar a assegurar que està convençuda que tots som supervivents de tsunamis: «No tots seran onades de 12 o 32 metres, provocaran ferides, cops i fins i tot asfíxia, es propagaran per tot el nostre ésser, inundant cos i ànima, però ens oferiran la increïble possibilitat de sentir profundament el que de veritat importa».